PROJECTES EN MARXA DE LA FUNDACIÓ YUMAKIDS 2n TRIMESTRE 2020

LA PARAULA DES DE L’ESCOLTA SOCIAL

I.E. Tècnica Modella. Ibagué (Tolima) – classe: Llengua castellana
Docent de l’aula: Yolanda Rodríguez Vanegas

Iniciant les classes virtuals, el 21 d’abril de 2020, vaig voler que el retrobament amb els meus estudiants estigués emmarcat des de l’escolta socioemocional. És a dir, que lluny d’aclaparar-los amb els continguts pendents del primer període trobessin a la classe de llenguatge el valor que té la paraula quan aquesta ens permet el que es pensa i se sent. És així com a partir d’un exercici de comprensió lectora, vaig remetre’ls al passatge de “Cien años de soledad” de Gabriel Garcia Márquez, que es refereix a la pesta de l’insomni.

“…Cuando José Arcadio Buendía se dio cuenta de que la peste había invadido el pueblo, reunió a los jefes de familia para explicarles lo que sabía de la enfermedad del insomnio, y se acordaron medidas para impedir que el flagelo se propagara a otras poblaciones de la ciénaga. Fue así como les quitaron a los chivos las campanitas que los árabes cambiaban por guacamayas, y se pusieron a la entrada del pueblo a disposición de quienes desatendían los consejos y súplicas de los centinelas e insistían en visitar la población. Todos los forasteros que por aquel tiempo recorrían las calles de Macondo tenían que hacer sonar su campanita para que los enfermos supieran que estaban sanos. No se les permitía comer ni beber nada durante su estancia, pues no había duda de que la enfermedad sólo se transmitía por la boca, y todas las cosas de comer y de beber estaban contaminadas por el insomnio”…

Cien años de soledad, 1967, Capítulo 3

Després de respondre a unes preguntes que contextualitzaven la pesta com a ficció literària amb la COVID-19, la seva realitat, on van trobar que el text literari els narrava una situació molt similar a la que s’enfronta la humanitat i ells com a joves en aquest moment de mesures d’aïllament, d’escassetat, de canvi d’hàbits, la (des)informació a través dels diferents mitjans de comunicació, sobretot les xarxes socials a què accedeixen i que els confon entre tantes contradiccions, arribava el moment de manifestar la seva experiència de lectura. Per això els vaig demanar que fessin un àudio on em relatessin com se sentien en aquests moments. Va ser commovedor escoltar expressions com:
“… Em sento avorrit, enyorat perquè cada dia anava a casa de la meva mare, ara no puc, el meu pare anava sovint a buscar la meva germana, ara no pot… Enyoro estar amb els meus companys, estar jugant, fotent la vida també” (Luís- grau dècim)
“… La veritat en aquest moment, jo personalment em sento molt desorientada, en el sentit que no se sap fins quan durarà tot això… Tant se li doni a una això, la situació és molt angoixant… un se sent malament, en veure que la gent no fa cas… Angoixada també pel col·legi, perquè estem a onze i és lògic que estiguem pendents de graduar-nos… Això ha malmès el que teníem planejat… Són molts sentiments contradictoris…” (Karen – grau onze)
“… Em sento trista, em fa mal el cor que moltes persones estiguin morint. He deixat de veure als meus avis, els meus cosins, les meves ties… No entenc per què diuen que això ja estava escrit a la bíblia… no ho sé. Altres diuen que això s’ho han inventat… després vam sentir al president dient que havíem de quedar-nos a casa… No vull que aquesta pandèmia acabi amb els nostres somnis…” (Nayely – grau onze)
“…La veritat profe, em sento malament, perquè és avorrit, sento que no puc ser lliure, em sento en una presó ¿si?… Doncs, encara que estigui a casa meva i estigui amb els meus éssers estimats i tingui internet i tot això, sempre necessito sortir a fora, compartir amb els meus amics, amb la meva xicota… Un se sent aclaparat aquí, tancat a casa…” (Brayan – grau onze)…” (Brayan- grado once)
“No és una situació que un pensi que és molt bona, perquè hi ha molta gent que mort i tot això, però la veritat aquesta situació ens ha servit per a unir-nos més com a família i la veritat jo no sabia tantes coses dels meus germans i els meus pares, perquè estàvem separats… Ens ha servit per a donar-nos compte de tota la feina que té la meva mare aquí a casa…” (Claudia – Patrícia – grau dècim)
“… És trist saber com ens va canviar la vida d’un moment a l’altre, saber, doncs, que vam deixar d’anar al col·legi, de compartir amb els nostres companys, perquè fa falta aquesta abraçada, em fan falta els professors… és trist saber que aquest virus pot posar fi a la vida de milers de persones …” (Mayerly – grau novè)
Un a un vaig anar escoltant els audios dels meus estudiants, mentre anava pensant què fer amb el que em deien, a part d’escoltar-los i d’enviar el meu missatge d’ànims per a continuar enmig d’aquestes circumstàncies que els aclaparen, sabia que ells necessitaven les orientacions d’algú expert en el maneig de les emocions; és així com vaig recordar a la Dra. Assumpció Soriano, qui precisament, uns dies enrera havia enviat una carta pels estudiants, acompanyada d’uns productes de consum que la FUNDACIÓ YUMAKIDS va donar a 25 famílies de la nostra institució educativa. Ella era la persona idònia perquè els donés una veu d’ànim i les recomanacions per a assumir aquesta situació. Ella generosament, com sempre, va acceptar la meva petició d’escoltar els audios dels meus estudiants i els va trametre un missatge que van rebre amb molta gratitud així com jo com a docent. Agraeixo que sempre estiguin presents donant suport a la nostra feina. Moltíssimes gràcies a Yumakids per no abandonar nostra Modelia.

PEDAGOGIA PER A ÈPOCA DE PANDÈMIA

Nèstor Cardoso Erlam. Professor Universitat de Tolima. Colòmbia
Ser professor fins fa aproximadament 25 anys era relativament fàcil. Ara no ho és. A la dècada dels 90 l’educació va eliminar el control mitjançant la por: es van acabar els càstigs, renyar i els crits. Recentment, s’ha modificat l’altre sistema de control: les qualificacions. Els nens i les nenes no suspenen anys o assignatures. Des d’aquest abril. Els alumnes saben que no perdran matèries ni l’any escolar, ara s’hi suma que el seguiment personalitzat i grupal del mestre és mínim. Llavors, ¿què fer si no comptem amb les dues formes de control ni amb la nostra raó de ser professional com ho són els alumnes?
Abans que res, hem de reconèixer que quan es van eliminar les dues formes de control, ni ens van preparar ni ens vam adaptar ràpidament a aquesta pedagogia. Ara, davant la pandèmia, hem d’acceptar, altra vegada sense preparació, un canvi més dràstic encara, l’absència d’interacció directa; s’imposa l’aïllament social i sorgeix obligadament la “presència virtual”, la mediació tecnològica ens ha pres la davantera. Llavors, ¿com formar i ensenyar?

Com tot problema o tota crisi porta una oportunitat, cal recordar i reflexionar sobre alguns aspectes per a aquesta nova i inesperada necessitat pedagògica. No són fórmules, en pedagogia no es recomanen, ja que es converteixen en generalitzacions, en conseqüència, amb un risc d’error alt. Són idees transversals que ens faciliten que ens adeqüem mentalment a aquest canvi i sobretot a fer de l’aprenentatge a casa una cosa amena.
El principi d’incertesa presentat per W. Heisenberg a 1927, derivat de la física, planteja que tot és relatiu. No hi ha certesa absoluta de res. Aplicat a la vida quotidiana ens redueix l’ansietat i l’estrès davant el desconegut i ens prepara per a l’intempestiu. Podem afirmar que la nostra actitud i l’educació han d’estar orientades més cap a la preparació per a l’incert que a la repetició indefinida d’estereotips o continguts donant oportunitat al sorgiment de la intel·ligència positiva, llavors qualsevol assumpte inesperat també pot ser benvingut i ràpidament assimilat.
La importància de l’adaptació: L’adaptació com procés biològic la va formular J. Piaget. Al·ludeix al procés propi del desenvolupament neurològic i intel·lectual. L’adaptació implica l’assimilació i l’acomodació pròpia de totes les espècies, inclosos els humans.
Mitjançant l’assimilació, quan es presenta una situació estranya o un problema, l’adaptació, o sigui que el que ja sabem ho apliquem per a viure o sobreviure, però en aquesta fase recorrent a l’enginy i la inventiva per a sortir airosos. Per això, aquesta època és d’adaptació, per a aplicar i promoure la inventiva, la creativitat, la imaginació. És el que és inherent a la vida. ¿Quins guanyen? Els quins davant de l’adversitat recorren abans i millor a l’adaptació.
La resiliència: Sense resiliència ni l’homo sapièns ni la societat moderna no haurien avançat. El progrés també és producte d’aquest principi. La resiliència entesa com la capacitat de sobreposar-se davant l’adversitat, significa la cerca de camins nous, la superació de la por o el pànic davant el que és desconegut. La pandèmia només ens ha imposat un canvi de rutines, aquestes abans duraven dècades, ara són inesperades i curtes, especialment producte de la ciència, la tecnologia o de les revolucions. Modificar la rutina escolar es pot veure com la gran oportunitat per a millorar el nostre desgastat sistema educatiu.
Els processos d’interiorització: Les institucions escolars ensenyen milers de conceptes i fórmules d’una durada cada vegada més curta. Proporcionalment, s’ensenya més sobre els assumptes externs de l’ésser humà que sobre la ment i el seu funcionament, les emocions i el seu control; la genètica i la seva determinació individual, gregària i social sobretot la individualitat: ningú és igual a un altre. Aquest és un secret de bellesa, la interna i l’externa.Un noi o una noia no sap quasi res sobre la fisiologia i neurologia de les seves depressions, tristeses o alegries. ¿Què hi té a veure la dopamina o l’epinefrina, la serotonina o el cortisol amb les seves emocions? Les modernes institucions educatives estan introduint temps per a la meditació, el ioga i el mindfulness per l’autocontrol, l’autoacceptació, la compassió i el respecte de la diferència. El confinament que ha modificat tant el que és social com interpersonal ens dona l’opció d’incloure l’indispensable i antic “coneix-te a tu mateix”.
Res es crea, res es destrueix. Tot es transforma: Proposta del químic Lavoisier (segle XIII) ens explica que matèria i energia és un simple intercanvi del seu mode i temps. A educació significa que els models pedagògics canvien, cap és permanent, ni per la forma ni pel contingut. Els alumnes de fa cinc anys no s’assemblen als actuals i l’any 2025 s’assemblaran poc als que estan naixent en aquest moment de pandèmia, de zomm, meeting, Moodle, són de tercera generació i això els fa diferents i , en certa forma, més actualitzats. Però que no sigui canviar perquè tot continuï igual.
L’aprenentatge més efectiu i social: Vygotsky i el constructivisme social proposen aquesta premissa. Ara els joves tenen més amics virtuals que reals. Twitter ens permet “conversar” amb milers de persones i personatges. Les xarxes socials utilitzades com eina poden moure emocions, coneixements i valors. L’ús d’internet a l’escola ha passat de ser prohibit a protagonista. Segurament una classe tradicional, on el professor parla durant 45 minuts, equivalgui a alguna bona frase o pregunta problemàtica de pocs minuts que permeti als alumnes reflexionar, escriure i després discutir-la per videoconferència. El que és social ha canviat. Això no obstant, no obliden que així mateix el bullyng pot transmutar. ¿A qui li correspon fer el seguiment d’aquesta patologia social i la seva anàlisi correctiva? ¿A la família o a la institució escolar? El manual de convivència ha quedat, per un temps, obsolet.

La “classe” probablement ara ha de canviar la seva denominació. És un terme que no correspon a les noves formes pedagògiques. Una pedagogia per a època de pandèmia ha de reciclar els antics continguts o temes i complementar-ho amb el que és nou perquè siguin transversals mitjançant els sis aspectes als quals ens hem referit abans com resum d’una nova pedagogia adaptativa.