TEXTOS BREUS

ALTRES TEXTOS BREUS

A la vida de totes les persones solen esdevenir moments de gran trencament que porten molt patiment, buit o pèrdues importants. Sovint, mentre es viuen aquestes situacions, les sentim com a insuportables i insuperables. Tanmateix, hi ha persones que busquen la forma de sobreposar-se i troben una sortida adequada que els permeti refer la seva vida. Aquesta capacitat l’anomenem, des de fa uns anys, resiliència.

Boris Cyrulnik, un dels autors que més ha desenvolupat aquests tema, a la portada del seu llibre “Los patitos feos”, afirma “Una infància infeliç no condiciona tota la vida”. I ho diu ell que, amb sis anys, va aconseguir fugir d’un camp de concentració.

Aquest terme, sens dubte molt esperançador, parteix d’una dura constatació: l’infortuni que pateixen els nens sigui per motius socials, polítics o familiars. Tanmateix, la resiliència ens permet confiar que, posant els mitjans necessaris, les persones en general, però sobretot els nens víctimes de la guerra, la violència o el maltractament de qualsevol mena, aconsegueixen ressorgir i curar les seves ferides, les seves ferides de l’ànima.

Sense negar les teories que alerten sobre el trauma i les nefastes conseqüències per a un desenvolupament saludable del psiquisme, la resiliència ens parla de les característiques que permeten “segones i terceres oportunitats” a la vida. Convé assenyalar, igualment, que no es tracta d’una qualitat estàtica, sinó que és un procés que implica recórrer un llarg camí fins a l’elaboració del “malson” que s’ha viscut. Així ho manifesten aquells que han tirat endavant després d’enfrontar-se a esdeveniments molt dolorosos en algun moment de la seva existència.

Breu història del concepte

La paraula prové del llatí “resilio”. Descriu la capacitat que tenen determinats materials, com les bosses elàstiques, per amortir els impactes, per durs que siguin, i tornar al seu estat inicial. Doncs bé, aquest concepte utilitzat originàriament en el món de la física, el psiquiatre Michael Rutter (1972) el va aplicar a les ciències socials. Evidentment, les persones no som pilotes de goma i les experiències deixen petja, ens marquen. Però, tanmateix, podem “tornar a la vida” i seguir el camí de reparar els danys rebuts.

Una altra precursora del concepte fou la psicòloga Emmy Elisabeth Werner. Nascuda a Alemanya el 1929, tot i que va patir durant la seva infància les obscures experiències de la Segona Guerra Mundial, va aconseguir viatjar als Estats Units i realitzar allà estudis universitaris. El 1973, després d’estudiar durant 32 anys a nens que havien viscut situacions traumàtiques a l’illa hawaiana de Kauai, va publicar els resultats del dit estudi. Les seves conclusions foren que, efectivament, patir maltractament a la infància predisposa a una mala evolució durant la vida adulta; però també, que un 30% dels nens estudiats van evolucionar de forma saludable i van tenir una vida adulta prou satisfactòria. Aquests nens i nenes que, a pesar de tot, van sortir-se’n, tenen moltes coses per ensenyar-nos: són, en última instància, els veritables protagonistes de la resiliència.

¿Què tenen en comú les persones que poden sobreposar-se a les adversitats?

La majoria d’autors destaquen, per una banda, certes característiques positives individuals. I per altre, el fet de trobar ambients o persones del seu voltant que conscientment o inconscient, els ofereixin un vincle de confiança i solidaritat.

Les característiques individuals tenen a veure, bàsicament, amb factors biològics, genètics, i amb l’estructura del psiquisme. Pel que fa a aquest últim factor, cal destacar la importància dels vincles afectius des del primer moment de la vida. Cal dir que les necessitats afectives del nadó, del nen, de l’adolescent i de l’adult, van canviant els seus matisos, però són una constant durant la trajectòria vital de qualsevol individu. Així doncs, les persones que millor ressorgeixen de situacions penoses, generalment, han rebut a la seva infància vincles afectius segurs i estables. Segons Bowlby “tenen una base segura”. Aquests vincles, constructors del psiquisme, funcionen com una base emocional que permet, en moments de greu patiment, acudir a ella per a trobar la fortalesa i la confiança per a fer noves relacions i buscar ajuda.

A més de les característiques individuals, un altre factor rellevant per la majoria dels autors és l’entorn. Un entorn que ofereixi un “bon tracte” que curi les ferides ocasionades pel “mal tracte” i permeti refer-se del patiment. A les persones que donen aquest tracte les anomenem “tutors de resiliència”. Són els mestres, monitores, artistes, esportistes, metges, psicòlegs o familiars que, amb el seu “ben fer personal”, promouen l’actitud resilient. Són, per tant, tots aquells que s’acosten i estableixen amb l’altre una relació significativa i profunda, que li donen un vot de confiança i li permeten reparar l’autoestima lesionada pel trauma. Són, en definitiva, tots aquells que fan possible que l’altre pugui construir la seva pròpia història a partir d’escoltar-lo, d’animar-lo amb sensatesa i sentit de l’humor, de brindar-li oportunitats de creixement ja sigui des del vessant creatiu, sociolaboral, cultural o artística.

Així, doncs, la resiliència és un fenomen plenament humà en el que la capacitat de comunicació afectiva, suport i confiança amb l’altre són peces bàsiques i, per tant, no és factible en l’individu aïllat. “La paradoxa de la condició humana és que no podem ser nosaltres mateixos sinó sota la influència dels altres” (Boris Cyrulnik).

Per acabar citaré una metàfora, de l’autor citat anteriorment, que resumeix magníficament aquest opuscle. Diu “La resiliència és l’art de navegar… El resilient ha d’utilitzar els seus recursos interns per no deixar-se arrossegar pel corrent natural dels traumes que el portaria a anar donant tombs… fins al moment que algú li allarguí una mà (ja sigui un recurs extern, una relació afectiva, una institució social o cultural) que l’ajudi a reeixir”.

Alguns aspectes per tenir presents:

• Cuidar , amb una atenció especial, un dels moments més vulnerables de l’ ésser humà: la infància i l’adolescència.
• Afavorir aquells entorns saludables on es desenvolupen i creixen els nens: l’escola i la família, principalment.
• Atendre, tan aviat com sigui possible, a les persones que hagin viscut situacions traumàtiques tot el temps que sigui necessari.
• Facilitar els processos de resiliència mitjançant l’oferiment de relacions de solidaritat i afecte. “Tutors de resiliència.
• Promoure accions constructives que permetin que recursos culturals i socials, com l’art, la literatura, la música, la dansa, el teatre, l’esport i el joc, estiguin a la mà de tothom, especialment els nens i adolescents.

Si volen saber-ne més

• Bowlby, J (1986). Vínculos afectivos: Formación, desarrollo y perdida. Editorial Morata. Madrid.
• Bowlby, J (1989). Una base segura. Paidós. Argentina.
• Barudy, J (2014). La inteligencia maternal. Gedisa. Barcelona.
• Barudy, J (2016). Tiempos de resiliència. El País, 27-3-2016.
• Cyrulnik, B (2010). Me acuerdo…, Gedisa. Barcelona.
• Cyrulnik, B (2010). Los patitos feos. Gedisa. Barcelona. Décima edición.
• Cyrulnik, B (2015). Las almas heridas. Gedisa. Barcelona.
• Puig, E i altres (2015). Tutores de resiliència. Gedisa. Barcelona.
• Werner, E (2000). Entrevista realitzada el 31 de maig. https://miespacioresiliente.wordpress.com